Visita a la biblioteca de la UAB

¡Fernando Galindo, un admirador, un esclavo, un amigo, un siervo!

José Luis López Vázquez, Atraco a las tres (1962)

Hola a tots! 

Aquests dies, com bé podeu saber, han començat les classes. Tot i això, ahir vaig estar visitant la biblioteca d'Humanitats de la UAB amb alguns dels meus companys i, el més important, buscant llibres relacionats sobre el tema del cinema espanyol durant el franquisme. Afortunadament en vaig trobar i vaig estar llegint parts de dos llibres molt interessants: Del azul al verde, de Domènec Font, i El montaje del franquismo: La política cinematográfica de las fuerzas sublevadas, d'Emeterio Diez Puertas. 

Els dos llibres parlen sobre el tema que aborda el meu Treball de Recerca, així que vaig estar buscant parts bastant interessants; tant sobre el cinema del franquisme i de banda de les forces sublevades, com sobre la censura que hi havia en l'època. La veritat és que vaig trobar coses molt interessants, com per exemple la lista de treballadors del cinema que van patir les repressàlies del règim o, fins i tot, una llista sobre els treballadors perseguits pel Tercer Reich. 

Per una altra banda, encara em trobo veient més pel·lícules de l'època. La propera serà probablement, tot i que ja l'he vist, Atraco a las tres, una comèdia protagonitzada per José Luis López Vázquez i Gracita Morales i que personalment recomano molt.

Home llegint la revista Fotogramas, creada l'any 1946

Fins a la propera!

Comencem el visionat de pel·lícules

No podemos pasar otros cuarenta años hablando de los cuarenta años.

José Sacristán, Solos en la madrugada (1978)

Doncs, tal i com podeu llegir al títol, per fi he començat el visionat de pel·lícules clau! I ho he fet amb una pel·lícula molt coneguda de l'època: Raza, de José Luis Sáenz de Heredia. Aquesta pel·lícula és un intent de combatre la revolució artística del cinema d'aleshores per mitjà del Departamento Nacional de Cinematografía. Com bé podeu sospitar, aquest departament creat per Franco s'encarregava de la creació de pel·lícules propagandístiques per a promocionar el seu règim. I Raza no és precisament l'excepció; al contrari. 

Raza, José Luis Sáenz de Heredia (1941)

Podem començar parlant d'aquesta pel·lícula dient que compta amb la col·laboració directa de Francisco Franco que va ajudar amb el guió sota el seudònim de Jaime de Andrade, de manera que alguns consideren aquesta pel·lícula una mena d'autobiografia. 

Es pot considerar el Departamento Nacional de Cinematografía de Franco un departament pioner en el cinema de propaganda, un mitjà que més tard utilitzaria també Adolf Hitler amb cineastes com Leni Riefenstahl. 

Raza és l'exaltació i la idealització sobre la típica família burgesa franquista d'aleshores, centrant la seva història en els camins que prenen els quatre fills d'un militar naval mort a Cuba. Entre els fills trobem a Isabel, que es casa amb un militar del bàndol nacional, Pedro, que és un polític republicà, Jaime, que es troba en una ordre religiosa i José, un militar també nacional i el protagonista de la pel·lícula, interpretat per l'actor Alfredo Mayo.

Com a típica pel·lícula franquista, veiem com totes les dones viuen sotmeses per figures masculines (ja siguin els fills o els seus marits) i que el personatge que ens pot arribar a caure pitjor per la manera en què el caracteritzen és Pedro, el germà republicà, que es mostra com un personatge que només pensa en els diners i es passa tota l'estona mentint, caricaturitzant així a la societat republicana en els ulls dels franquistes.

Personalment, entre la temàtica que ens mostra i el ritme, és una pel·lícula que no ens mostra cap història amb interès (al contrari, es pot arribar a fer pesada) i que només té la missió del cinema de propaganda: guanyar adeptes per mitjà de les al·lusions als tòpics franquistes i les constants mencions als seus ideals.