Comencem el visionat de pel·lícules

No podemos pasar otros cuarenta años hablando de los cuarenta años.

José Sacristán, Solos en la madrugada (1978)

Doncs, tal i com podeu llegir al títol, per fi he començat el visionat de pel·lícules clau! I ho he fet amb una pel·lícula molt coneguda de l'època: Raza, de José Luis Sáenz de Heredia. Aquesta pel·lícula és un intent de combatre la revolució artística del cinema d'aleshores per mitjà del Departamento Nacional de Cinematografía. Com bé podeu sospitar, aquest departament creat per Franco s'encarregava de la creació de pel·lícules propagandístiques per a promocionar el seu règim. I Raza no és precisament l'excepció; al contrari. 

Raza, José Luis Sáenz de Heredia (1941)

Podem començar parlant d'aquesta pel·lícula dient que compta amb la col·laboració directa de Francisco Franco que va ajudar amb el guió sota el seudònim de Jaime de Andrade, de manera que alguns consideren aquesta pel·lícula una mena d'autobiografia. 

Es pot considerar el Departamento Nacional de Cinematografía de Franco un departament pioner en el cinema de propaganda, un mitjà que més tard utilitzaria també Adolf Hitler amb cineastes com Leni Riefenstahl. 

Raza és l'exaltació i la idealització sobre la típica família burgesa franquista d'aleshores, centrant la seva història en els camins que prenen els quatre fills d'un militar naval mort a Cuba. Entre els fills trobem a Isabel, que es casa amb un militar del bàndol nacional, Pedro, que és un polític republicà, Jaime, que es troba en una ordre religiosa i José, un militar també nacional i el protagonista de la pel·lícula, interpretat per l'actor Alfredo Mayo.

Com a típica pel·lícula franquista, veiem com totes les dones viuen sotmeses per figures masculines (ja siguin els fills o els seus marits) i que el personatge que ens pot arribar a caure pitjor per la manera en què el caracteritzen és Pedro, el germà republicà, que es mostra com un personatge que només pensa en els diners i es passa tota l'estona mentint, caricaturitzant així a la societat republicana en els ulls dels franquistes.

Personalment, entre la temàtica que ens mostra i el ritme, és una pel·lícula que no ens mostra cap història amb interès (al contrari, es pot arribar a fer pesada) i que només té la missió del cinema de propaganda: guanyar adeptes per mitjà de les al·lusions als tòpics franquistes i les constants mencions als seus ideals.